MINIMALISME CONCEPTUAL

Les fotografies que presentem són una reflexió sobre la representació amb la finalitat de posar en evidència les possibilitats, alternatives i disfuncions de la imatge. Han estant realitzades tenint en consideració la conjugació dels tres elements que intervenen obligatòriament en totes les representacions centrals; el referent o elements a representar, punt de vista o de representació i el pla de projecció. Aquesta exposició és un instrument didàctic fonamentat en les inquietuds i dubtes que apareixen en la realització d’imatges, i al mateix temps es converteix en un gran constructe conceptual sobre la realitat, la percepció i la representació.

“La creació comença en el cervell de l’artista; després es posa en pràctica amb l’ajuda de l’òptica, és a dir, coneixent el que és llum i foscor, color, forma, figura, espai, moviment, quietud. […] Alguns diuen que no volen saber tant, que retratant el que veuen ja en tenen prou; contesto que es poden enganyar si es refien de la ment, sense la raó, com fan els nigromàntics, alquimistes i altres ximplets”.

De naturalesa curiosa, autodidacta, marxo de casa de ben jove per assentar-se per un temps en llocs que bateguen de manera semblant, en ciutats que d’alguna manera simbolitzen l’abraçada, sovint esquívola, d’intensitats diverses, entre dues maneres de veure el món.

Berlín, Venècia, Moscou, Kíev.

En aquest gresol de cultures no neixen, però sí que comencen a forjar-se dues de les meves grans passions: la fotografia i la pintura. Mentrestant, finalitzo els meus estudis de Traducció i Interpretació a l’UAB i treballo com a gestora cultural a Kíev.

De nou a casa en 2008 assisteixo de manera irregular a diferents tallers de fotografia i pintura.

El meu naixement com a fotògrafa, que no pas la meva consciència com a tal, podria fixar-se a Kíev (2004-2008). És allà on compro la meva primera rèflex i on brolla la meva mirada, segurament propiciada per la diferència cultural i per la soledat que m’acompanya els primers mesos freds i foscos en aquella ciutat. Allà aprenc a observar amb lentitud. Amb els anys aprendria a mirar cap endins alhora que la meva fotografia esdevindria cada cop més introspectiva, més ambigua i fosca amb petits lapses d’explosió de color. M’agrada la fotografia juganera que convida a l’endevinalla i a la multiplicitat de significats.

Si bé mai no he deixat de fer fotos, la meva construcció com a fotògrafa seria un procés llarg que no desclouria fins a la calma indefugible i trista del 2020, sens dubte un període d’inflexió per a tots. És en aquell moment que el material acumulat al llarg de quinze anys cristal·litza en diversos projectes i en una pàgina web. També aparec a les xarxes per primer cop com a fotògrafa.