L’ORGULL DE L’ABSÈNCIA

L’ORGULL DE  L’ABCÈNCIA

El nostre cos ens representa des del  naixement. El benestar del cos repercuteix en les sensacions més materials i en les més profundes, les que vénen del nostre interior. 

Amb el transcurs del temps, l´envelliment és un procés irreversible que no sempre  sabem acceptar. Estem condemnats a  l´espectacle terrible de la nostra pròpia degeneració.

Reconèixer la nostra condició efímera ens fa assolir, amb una certa maduresa, aquesta consciència no gaire estesa de la importància del valor de la vida, del benestar en els seus dos vessants, el de l’ànima i el del cos material.

Les malalties amb els seus diferents episodis, el malestar com a signe d´advertència, el diagnòstic que ens descriu el punt  en què es troba la  nostra malaltia, el tractament —si existeix—, la seva repercussió i nivell d´agressivitat. Per últim, el dolor físic i l´íntim, el que no admet cap mena de tractament, sols el de la nostra actitud.

L´ésser  humà neix i mor sol. En els processos de malaltia, es troba també sol. 

Existeixen sensacions intransferibles, que només es poden descriure quan equivalen a l’experiència individual. Els humans ens centrem en el nostre propi estat; ens és difícil d´imaginar les sensacions dels altres com a nostres.

La visió d´aquests cossos nus ens incomoda; només som capaços, des d´una primera mirada, de copsar-ne les mutilacions. Ens han acostumat a veure el que és visualment correcte. Ens considerem  ingènuament allunyades de la malaltia, i la realitat és que ens pot passar a qualsevol de nosaltres.

Malgrat tot, la dona mutilada, la dona dolorosament maltractada per la malaltia, esdevé una dona forta i lluitadora per la vida.

Les empremtes gravades al cos de cada dona amb la sang de les menstruacions, les hormones, els parts, els pits, els ventres caiguts, el tall aparentment  controlat de les cesàries. Els cossos tendres i joves, irremeiablement, també seguiran aquests recorreguts.

Possiblement,  la pròpia naturalesa és la primera que oprimeix les dones.

Encara que siguem un cos digne d´estimar,  d´acariciar, de valorar —sigui quina sigui la nostra representació— la força més poderosa està en la nostra actitud,  en la fermesa de la nostra ànima per admetre com som; però, sobretot, per acceptar-nos com un procés d´intercanvi, de supervivència; per viure amb el que tenim, per admetre i respectar l´ésser únic que tots som.

Malauradament, de mutilades n´estem totes, i la pitjor amputació no és pas la física.

La més frustrant és la que portem incorporada, la que fuig del nostre control, la de qui ja ha perdut una part d´ella mateixa i no recorda com era.

Judith Vizcarra